EL PAISATGE I LES ENERGIES ALTERNATIVES. UN FALS DEBAT.

Les polítiques de paisatge que s'intenten desplegar no van contra l'impuls i el desplegament de les energies alternatives. Es tracta de regularitzar, ordenar i posar una mica de sentit comú a la localització de parcs eòlics i solars

tribuna
Geògrafs. Universitat de Girona i Universitat Rovira i Virgili
JOAN NOGUÉ I SERGI SALADIÉ.
Publicado en El Punt Digital. Martes 21 de octubre de 2008.

Observem amb un punt d'estupefacció la reacció que està suscitant aquestes darreres setmanes una proposta de decret del govern de la Generalitat que pretén regular mínimament la localització sobre el territori de les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques. No ens sorprenen, evidentment, les reaccions dels grups empresarials vinculats a aquesta activitat, grups que, legítimament, defensen els seus interessos i miren amb desconfiança qualsevol interferència de l'administració en un dels sectors que més beneficis ha generat els darrers temps. Sense anar més lluny, fa poques setmanes s'ha sabut que una empresa que tenia tres projectes autoritzats (però no construïts) a la comarca de la Terra Alta, n'ha venut dos per valor de 30 milions d'euros, amb unes plusvàlues estimades per a l'empresa venedora de 25 milions d'euros. Els exemples en aquest sentit són a tort i a dret. El sector és llaminer, en efecte, i eren, per tant, previsibles els seus estirabots davant de qualsevol intent de mínima regulació de la seva activitat. Sí que ens desconcerta, en canvi, la radical oposició a l'esmentat decret d'alguns col·lectius ecologistes, en plena sintonia –tot sigui dit de passada– amb certs grups empresarials, no sabem si de manera conscient o inconscient.

Racionalitat i sentit comú El decret en qüestió no és la panacea i segurament és millorable en molts sentits, però aporta uns criteris bàsics de racionalitat i sentit comú –pel que fa a la localització de parcs eòlics i solars– que molts ciutadans reclamen de fa temps. És el segon intent, en els darrers anys, de decret de regulació d'aquestes instal·lacions, després d'un primer intent molt més ambiciós que no va ni arribar a veure la llum a causa de la pressió dels sectors aquí al·ludits. Ens deixa atònits que es reclami l'intervencionisme en moltes esferes de la societat i, alhora, es defensi la desregulació més absoluta i el campi qui pugui en aquesta planificació energètica.

Ara bé, amb tot, el que més ens ha indignat és que s'hagi pres com a cap de turc el paisatge, és a dir, les poques prevencions que, en termes d'impacte paisatgístic, el decret preveu, i que, paradoxalment, tanta expectació i interès han aixecat precisament en comunitats autònomes de la resta de l'Estat que han patit greument les conseqüències d'una absoluta manca de regulació en aquest sentit. Pretendre enfrontar paisatge i medi ambient, com alguns fan, no només respon a una estratègia maquiavèl·lica, sinó perversa. Les polítiques de paisatge que s'intenten desplegar en aquest país després de dècades de deteriorament i deixadesa dels nostres paisatges no van contra l'impuls i el desplegament de les energies alternatives: ningú amb un mínim de serietat i honestedat pot ni tan sols insinuar quelcom així. Es tracta, simplement, de regularitzar, ordenar i posar una mica de sentit comú a la localització de parcs eòlics i solars per tal d'evitar que la seva dispersió indiscriminada no fracturi encara més els castigats paisatges catalans. Exactament el mateix que ja fa anys s'havia d'haver fet –i no es va fer– en relació amb la localització de polígons industrials, urbanitzacions i mediocres edificacions disperses que proliferen per tot el territori. Ni més ni menys.

Sortosament, són milers els ciutadans que no veuen incompatible una cosa amb l'altra: que aposten per les energies alternatives i per un nou model energètic i, alhora, defensen la idiosincràsia dels seus paisatges; que lluiten contra el canvi climàtic i, alhora, els molesta la banalització i homogeneïtzació creixent dels paisatges contemporanis; que consumeixen productes d'agricultura ecològica i, alhora, rebutgen i s'allunyen de visions purament esteticistes i cosmètiques del paisatge. Perquè han entès que el paisatge, en l'àmbit de l'ordenació territorial, no és només una qüestió subjectiva ni individual: és, sobretot, un projecte comú, un patrimoni col·lectiu, amb uns valors fàcilment objectivables.

Com afirmava fa poc en una entrevista Heikki Willstedt, responsable d'energia i canvi climàtic de l'organització ecologista Adena-WWF, «cal una implantació racional de l'energia eòlica que tingui en compte els valors paisatgístics». «Comença a haver-hi una saturació de molins en algunes zones; no té sentit omplir totes les carenes d'aerogeneradors. Malauradament, no hem tingut gaire en compte el paisatge. Ha arribat l'hora d'identificar aquells emplaçaments que no provoquin rebuig social.»
Vet aquí una persona amb sensibilitat, ponderació i sentit comú: precisament els components que trobem a faltar en el fals debat al qual alguns, ara i aquí, ens volen abocar.

.

El que més ens ha indignat és que s'hagi pres com a cap de turc el paisatge, és a dir, les poques prevencions que, en termes d'impacte paisatgístic, la proposta de decret preveu i que, paradoxalment tanta expectació i interès han aixecat a la resta de l'Estat